Sitges continua apostant per la varietat en els continguts programats però sense perdre de vista que el festival va més enllà de les sales. És cert que quan es projectaven les sessions en els cinemes Retiro i Prado, l’eix comercial s’implicava d’una manera més activa, però actualment tant la restauració com les parades de merchandising o les exposicions sobre el fantàstic continuen ben presents cada any.
Per visitar ben a prop del Palau Maricel es pot trobar una exposició relacionada amb 50è aniversari de l’estrena de la pel·lícula de Steven Spielberg ‘Tiburón’, amb tota mena de productes, fotografies, històries i videografia relacionades amb aquest primer blockbuster d’estiu. Però anem a les sales.
La jornada no es podia inicia de manera més sorprenent. Per començar ben d’hora (la primera de les projeccions és a les 8’15h.) ens podíem enfrontar a ‘Un fantasma útil’, producció tailandesa de Ratchapoom Boonbunchachoke, que malgrat la seva durada de més de dues hores es podria resumir de partida en una relació sentimental entre una persona i els seu aspirador. Un aspirador, això sí posseït pel fantasma de la seva exdona. I el que s’inicia com una comèdia amb un guió delirant va prenent forma quan es comprova que més persones han mort i els seus fantasmes estan fent aparicions encarnats en altres electrodomèstics, com un nevera, sense anar més lluny. Escenes hilarants algunes, però que fan reflexionar sobre temes com l’homosexualitat, l’amor sense fronteres fins i tot de dimensions diferents, els prejudicis familiars i altres.
La jornada hja continuat amb el que els francesos ens vendran aviat com la millor pel·lícula francesa de l’any, que no és altra que ‘El hombre menguante’, de Jack Kounen. Si recuperem el clàssic de 1957, ‘El increïble hombre menguante’, de Jack Arnold, ens podem plantejar si calia fer aquesta reversió, però la veritat és que es deixa veure si afegim a la història els efectes especials del segle XXI. En aquesta s’aprecia la disminució progressiva de tamany del protagonista, molt ben assumit per Jean Dujardin, els enormes decorats reals i virtuals, la topada amb el gat primer i amb una aranya després, tal i com es veia en la primera. Tot procura ser bastant fidel a la original i pot servir per a que noves generacions descobreixin la història plasmada ja fa més de seixanta anys al cinema.
I dintre de la secció ‘Orbita’ també s’ha visionat ‘Crushed’, apadrinada pel seu director Simon Rumley, una pel·lícula que ens situa en l’entorn del concepte de les snuff movies, ja vistes en clàssics com ‘Tesis’ d’Alejandro Amenábar o ‘8mm’. En aquest cas el director ha definit la seva pel·lícula com un tema de fe i situada a Tailàndia per que els diners per fer-la van venir d’allí. Una nena de deu anys veu aterrida un vídeo de la mort real d’un cadell de gat. Quan perd el seu i es dedica a buscar-lo cau en mans del realitzador d’aquets vídeos reals de morts d’animals que veu en el segrest de la petita com una font d’ingressos extra. Aquí es quan entren els temes dels segrestos, la pedofília, la fe, la corrupció policial es barregen en un mateix calaix que, això sí, van deixar a públic i crítica pràcticament en silenci a l’acabar la projecció just pel seu desenllaç.

